Menorca davant la cruïlla

Article publicat per Adolf Sintes al Mirador Nacionalista

En aquests moments hi ha un estat d’opinió bastant generalitzat que Menorca  es troba en un nou encreuament de camins davant la disjuntiva de decidir el  seu futur, fins on pugui, des de la vessant econòmica, i per tant social. En  primer lloc hem de tenir present que ens movem dins una economia globalitzada i amb una forta competència, parlem del sector que parlem: turisme, calçat, bijuteria, agricultura. Açò ens obliga, des de la nostra  realitat d’illa petita però ben situada al bell mig de la Mediterrània occidental, a crear una “marca” pròpia a partir de la qualitat, el disseny, la innovació i  les noves tecnologies.

De fora ens arriben veus divergents que o bé ens afalaguen la capacitat de preservar un paisatge i unes formes de vida poc comuns o ens reclamen la plena “balearització”. No fa gaire, un portaveu de la dreta mallorquina més abrandada trobava que Menorca havia perdut empenta des del punt de vista econòmic i pes en el conjunt de la comunitat autònoma. Potser aquesta percepció prové d’un coneixement superficial. Menorca ha tingut de fa segles una personalitat molt marcada també des d’aquesta perspectiva, amb una precoç industrialització, la peculiar “via menorquina al creixement” o, darrerament, la declaració de Reserva de la Biosfera que, tot i una forta càrrega de respecte al patrimoni heretat, hauria de ser sobretot  una aposta decidida de futur.

Qualsevol plantejament econòmic va irremissiblement lligat a la indústria turística i en bona mesura al turisme de sol i platja, però la solució a les cícliques pujades i baixades -sense catastrofismes, si pot ser- no es troba en la importació del model “balear” ni en la competència en preus amb destins emergents de països menys desenvolupats. En el que sembla haver-hi unanimitat, i pot ser un punt de partida, és en la necessitat de trobar un model, una imatge pròpia de Menorca. Després l’hem de saber vendre als mercats emissors si no volem ser exclusivament una jugueta en mans dels touroperadors. Hem de tenir els mecanismes de promoció, als quals el govern Matas s’aferra amb obcecació. Sembla que tant les institucions com el propi sector veuen la necessitat d’una promoció feta “des de” i “per a” Menorca: quants turistes ha portat a la nostra illa la doblerada gastada amb Michael Douglas, Claudia Schiffer o l’equip ciclista?

Sigui en promoció turística, en comunicacions, en benestar social -recordem l'”aportació extraordinària” de 6’5 milions d’euros del Govern a Mallorca- o en tants altres camps, Menorca ha patit i pateix la doble insularitat i el doble centralisme. Igualment insostenible és el dèficit/espoli de la balança  fiscal de Les Illes amb l’estat central, tan si governa a Madrid el PP com el PSOE. Els illencs entretant, com diu el refrany, banyuts i pagar el beure. Són qüestions que hauria de corregir la reforma de l’Estatut d’Autonomia que el Govern ha deixat en mans dels “savis” de la seva confiança. Els
mateixos del “a llengua per illa”, esperem que no assessorin a les illes Canàries!

L’aixecament d’aquesta llosa secular només pot venir per la via d’un Consell Insular exercint com a “govern de Menorca” amb plena capacitat, competencial,  reglamentària i econòmica, i sense ingerències ni l’actual duplicitat o triplicitat de delegacions de Palma i Madrid que es resisteixen a permetre’ns l’autogovern en qüestions que únicament afecten al nostre àmbit perfectament delimitat. Tot i que també s’intenta trencar aquesta unitat des de dins per interessos espuris quan, per una simple raó d’eficàcia i d’escala física i demogràfica la majoria de serveis es gestionen millor d’una
manera mancomunada.

Pel que fa al turisme, ja és clar que no podem competir amb els preus de Turquia, el Marroc o la massificació i el “tot inclòs” de Mallorca i la costa mediterrània peninsular. A part d’aconseguir unes bones infraestructures de transport, allotjament o serveis, hem de crear una marca, una imatge diferenciada potenciant la nostra singularitat per mitja d’una
bona oferta cultural, una seguretat al carrer, un trànsit viari ordenat i sense soroll, un bon clima social, uns oferta complementària i, naturalment, un respecte al medi ambient i el paisatge. Vindria a ser el que en Guillem López Casanovas -flamant conseller de Banc d’Espanya- en diu “infraestructures silencioses”.

La clau de volta, al meu entendre, es troba en la nostra capacitat d’oferir la imatge única a la Mediterrània d’una illa amb un patrimoni paisatgístic, històric i cultural original. Però açò només serà possible si tota la societat -uns amb més raó que d’altres- és conscient de la incompatibilitat amb un creixement desordenat i especulatiu. Qui no recorda la faula de la
gallina dels ous d’or?

En paraules d’un altre economista, en Sergi Marí, “el paisatge és la pell de la sostenibilitat de Menorca”. Per mantenir aquest paisatge viu necessitam salvar l’agricultura com a modeladora d’aquesta imatge, una “infraestructura silenciosa” i una aportació com a reclam turístic poc reconeguda tant o més important que la seva participació directa en el PIB menorquí. Com tampoc no ha de ser obstacle la nostra dedicació turística per fer-la compatible amb un sector industrial dinàmic i innovador, per una qüestió estratègica de no caure en el monocultiu. Amb unes altres paraules, per no posar tots els ous dins el mateix paner, en favor del benestar i la qualitat de vida de tots els menorquins. Que d’açò es tracta, no?